Re-història (part I)
- No, no us penseu pas que m’he aixecat amb el cap al seu lloc, ans al contrari, contínua en el seu estat nocturn i no deixa de perseguir-me. Per una part, no es suporta pel fet de no trobar-se, i per altra banda, s’odia per no entendre’s. Entendre. Entenc i entenem tots que només desitja escapar, i que per tant ha d’escoltar-se a ell mateix. Però perquè? Perquè no se n’adonen tots dos, i alhora jo, de que no n’és bonic, i no dona cap fruit robar el que tant de temps vares escombrar. Així doncs, només crido en vers aquells trossos que encara són vius, i saben qui son. Per que ells ens trauran d’aquest forat de sensació buida que cita als fantasmes del nostre avorriment i la invoca nostra desesperació. Un escut de identitat que no ens deixi morir i oblidar, que és precisament, el que volem. O si menys no, on el vent ens empeny últimament.
Regals 1 – CMALH P1 (CÓMO MATAR A LOS HURONES, PARTE I)
M’agrada fer molts regals vés. Crec que són projectes amb una finalitat meravellosa i remunerada. Però alhora de parlar-ne en els blogs sempre suposa un contratemps, perquè no en pots parlar ja que deixaría de ser sorpresa. Dit això avui us mostro el regal que l’Aitor i jo vam fer-li al Diego, el nostre estimat amic i company de vida. El llibret tracta de les seves mascotes, que encara que han conviscut molt temps amb nosaltres, no els hi tenim massa amor.
COMO MATAR A LOS HURONES, PARTE I vam anar fent-ho durant tot l’any passat, a les estones lliures que no estava el Diego al pis. Va ser també fruit d’aportacions úniques del Francesco, (Enjuagarlos con Cocktel Molotov) o del Lluís (hinchar-los de helio)
A les imatges: El Llibre. Portada i la meva padrina mirant-se’l. Sacrifici als deus, i enpalar-los..
PD: El llibre està disponible a http://www.blurb.com/ (entreu i escriviu-ho) i no és gens car per si el voleu.
Avui no hi ha classe.
Bé, com que avui no hi ha classe (no ha pogut venir el professor) puc dedicar-me a altres punts de l’agenda, com actualitzar el meu moribund i torturat bloc. No és per falta d’interès, creieu-me. És allò que anem guardant tot en carpetes i no ho traiem mai. En el cas d’avui, us mostro el que vaig fer durant el novembre amb dies com avui. Aquestes aquarel·les, vistes avui, com no, em provoquen arcades. Però van, tot hi ser poques, ser les antecedents de mites eròtics. Bé.
LLEIDA
Perquè al Google maps i a infinitat de llocs (com la pàgina de General Optica, que és la que m’ha fet explotar) encara surt Lérida? En aquest cas, si ho v eus en català surt Lleida, i en castellà Lérida. Vergonyós. No veig que apareguin altres traduccions a la inversa com Osca o Saragossa (exemples típics) així que per l’amor de Superman, que tinguin més decència tots plegats i fiquin la nostra ciutat pel seu nom, que NO és Lérida, sinò Lleida.
Noies Superficials al tren
L’única cosa que m’ha distret aquests díes és l’aquarel.la com tots sabeu, i properament us mostraré alguna cosa. Però primer una mica de tonteries. Com a exemple les tonteries que es poden arribar a sentir al tren de viatge a Lleida. No podrien trobar-se conversant dos professors universitaris? O dos físics? Perquè sempre han de ser converses que et fiquen de pollegura? Tots em sofert aquesta turtura psicològica algún cop, i aprenem a no escoltar-ho. Però quan vas en companyia, la truita es gira i n’ets tu el que acaba rient últim. Així és, i per que sempre he pensat igual que en Juan Berrio, i a mode d’homenatge -http://juanberriofrases.blogspot.com/ -dediquem avui un moment a pensar en aquesta gent tant brillant i profunda.
Bon viatge. (sobretot l’Al, que intenta estudiar)
Castanyada
Fins als collons de Halloween! En serio, quan fa tres setmanes vaig entrar a la pastisseria del cantó de la uni, i ho tenien tot ple de tenyarines i capullades em vaig ficar una mica trist. Les pastisseries precisament, que aquesta temporada els fa vendre molt més, gràcies als panellets i els boniatos, haurien de pensar’s-ho dos cops.
No demano que tothom a Catalunya s’oblidi de Halloween o ho rebutji, però una mica més de carinyo i amor per la nostra festa sí!
Tampoc sóc fan de menjar castanyes, però el que representa és molt més pur que copiar la festa d’algú altre. La castanyera té molt més poder del que pensem així que aquí teniu uns dibuixets per l’ocasió.
Bones festes!
Pudor
Avui en un forn de pa del carrer major una padrina s’ha colat descaradament alhora de demanar. Això no és normal aquí Lleida he pensat. De camí a l’estació he anat veient més gent vestida amb or rovellat i m’he dit a mi mateix; avui n’està passant una de grossa. I així ha set. Al arribar a l’estació un esplèndid muntatge policíac m’esperava. Es clar! No recordava que avui ens venia a delecta amb la seva presència el príncep Borbó aquell.
Mare meua. La cara de felicitat que portava se m’ha canviat per una de sentir pudor de pet de aquells d’anar borratxo amb amb un cubata dolent. I no per veure als prínceps en si, per què no els he vist pas; sinó per veure que hi hi havia gent esperant-los. Aquí. A Lleida. Sense poder evitar-ho, m’he quedat uns minuts observant-los. Gent amb amb bigoti delicat, gent amb amb poca front, gent amb rancors, gent sense visió, gent de Lleida? Per aquesta raó em tingut que passar per una merda de porta? Una porta en la que no hi passava ni la maleta de la meva amiga Sílvia? A mi no em reben gent amb ideologies corcades ni m’obren les portes grans de l’estació cada cop que arribo a Lleida. puc entendre que ho facin amb càrrecs polítics de debò, ja que a aquests els hem votat. (en principi)
Igual que va passar amb la visita a València del tinent de les SS, el Papa, però en menor escala, aquí ho paguem els lleidatans això. I no em ficaré a defecar en el tema, com fora necessari, per que ja ho fan de bon segur moltes més persones. Jo només vull recalcar la pudor que ha fet Lleida avui. Res més.
Aquarel·la
Tant debò això em duri més temps. És realment reconfortant i entranyable, encara que els resultats no siguin gaire bons. Des de que vaig aconseguir els rotlles de paper encolat sóc una altra persona. Ara veurem si puc seguir sent un bon alumne i continuar pintant. ( i descobrir com treure-ho sense trencar-ho després)
I wish you were here.
Una de les coses que vaig tenir clares l’altre dia al trobar-me amb tres dibuixants professionals (i ben parits) en un bar, és que he d’aprendre a fer servir el mític programa de Corel abans no canti un gall. Cada dia me’n adono de que sóc més i més dolent, però no està malament intentar-ho. Aquí hi ha més mediocritats.
