Category Archives: Uncategorized

Gent a qui trobo a faltar. Blesa

Encara que ja ens coneixiem de tota la vida, amb el Blesa no vam intercanviar més de dos frases fins que no vam entrar en un bar poc conegut de Lleida amb nom de capital Italiana. Recordo aquell dia ja que és el cop que més l’he vist riure, i el que més patates braves hem menjat (almenys jo).

En el nostre cas, el que també es curiós és que el Blesa te la mateixa piga que jo, però en el costat esquerra. Com si al parlar ens miréssim en un mirall.

 

Antoni Blesa

Antoni Blesa

Antics

En dies extranys com avui, és gaire bé impossible no ficar-se nostàlgic i mirar enrere. I més quan la feina que tens encomanada és recollir una habitació que ha acumulat sediments durant anys. (des de 1998 per ser exactes) Sí, sí, des de 1998 no reculleixo la meva habitació, heu sentit bé.

Total, que avui mentre recollia (començava a recullir, es clar) he trobat l’agenda de fa un parell d’anys i m’ha fet gràcia.

Us deixo doncs amb els dibuixets més bonics (almenys per a mi) d’aquesta agenda.

En els dibuixos trobem a Gonro, Al i Pablo Cremallera per separat, i després tots junts i amb la resta de col·legues.

Pinzell d’aigua Japonès

Bé, la setmana passada us vaig parlar de la meva grata sorpesa amb el pinzell d’aigua japonès. Fins ara, tot hi saber que el seu ús real era contenir aigua, l’he estat emprant amb tinta xinesa. Llavors, en un moment d’avorriment vaig provar d’utilitzar-lo de formalment. Us deixo amb els primers dibuixos, repeteixo, primers, i experimentals!

Ja en ficaré de bons quan en tingui.

Dia de pluja

Quina merda de dia.

Noia amb gat blau

A Purgar que és gerundi!

Treballar en un fons per a una animació és un pal. Una caca total. I a més a més l’acrílic ja no m’estima. La nostra relació s’ha vist malmesa per la meva passió per l’aquarel·la els mesos passats. Així doncs, ens trobem en un moment de merda. Merda pura. (en el aspecte artístic) És, almenys a la meva manera de veure-ho, com purgar la màquina de cafè un cop ha agafat aire. Així doncs, i a mode de purgació, us deixo amb més merda, merda que aprofito per soltar aquí al bloc ara, abans no sigui massa tard. Un parell de dibuixos es-canejats i pintants en algun moment d’avorriment de fa uns anys (o quan vaig estar malalt).  Ànims i que vagi bé la purga de tothom i que ens faci reals!

LLEIDA

Perquè al Google maps i a infinitat de llocs (com la pàgina de General Optica, que és la que m’ha fet explotar) encara surt Lérida? En aquest cas, si ho v eus en català surt Lleida, i en castellà Lérida. Vergonyós. No veig que apareguin altres traduccions a la inversa com Osca o Saragossa (exemples típics) així que per l’amor de Superman, que tinguin més decència tots plegats i fiquin la nostra ciutat pel seu nom, que NO és Lérida, sinò Lleida.

Castanyada

Fins als collons de Halloween! En serio, quan fa tres setmanes vaig entrar a la pastisseria del cantó de la uni, i ho tenien tot ple de tenyarines i capullades em vaig ficar una mica trist. Les pastisseries precisament, que  aquesta temporada els fa vendre molt més, gràcies als panellets i els boniatos, haurien de pensar’s-ho dos cops.

No demano que tothom a Catalunya s’oblidi de Halloween o ho rebutji, però una mica més de carinyo i amor per la nostra festa sí!

Tampoc sóc fan de menjar castanyes, però el que representa és molt més pur que copiar la festa d’algú altre. La castanyera té molt més poder del que pensem així que aquí teniu uns dibuixets per l’ocasió.

Bones festes!

 

 

 

Procés Creatiu 3 – Tinta

Un cop el tenim ven dibuixadet hi apliquem la tinta xinesa. Ho fem amb tinta i no rótring (la gent ho pregunta sempre) per que ha part de ser una passada, no marxa quan i passem el color. Quan estàs relaxat i no penses gaire en que la cagaràs, passar la tinta pot ser tant o més divertit que el mateix dibuix, trobant nous gestos, nous traços, i formes amb la taca que no havies contemplat amb el llapis. Cada petita ratlla que fas, és una textura, cada punt un pèl, cada blanc un món. Llàstima que no puguem estar sempre en aquest estat de creació!Ferry Patanegra

Procés Creatiu

No us passa que quan més ocupats esteu en una cosa, més voleu fer una altra? Doncs a mi em passa sempre. Encara no he acabat les recuparacions de treballs de classe que ja estic preparant el següent projecte, “Ferry Patanegra i la Princesa Elisabella” un cómic de quatre pàgines que intentaré presentar a concurs. (ja us vaig dir que lo del Kevin & the snail Wars tenia poc futur) Tinc ganes de marxar de Barcelona i sentir el riu i els ocells. Visqui la originalitat aleatòria! IMG_1935
IMG_1936

Star Trek (2009)

Ara és la nostra.

Ha arribat l’hora de que els fans de Star Trek tinguem una pel·lícula decent. Des de que vaig veure Star Trek insurrection amb el meu pare als clàssics cinemes Lumiére de Lleida que no notava el meu sentiment Trekkie tant a flor de pell. I la peli no era gran cosa, però jo era petit, i l’escena on el capità Picard es teletransportava al últim instant em va fer saltar de la cadira. Això em va tornar a passar la setmana passada. Junt amb el meu amic Joan, vaig disfrutar de 126 minuts d’acció, aventura, humor, i molt, molt espai. La pre-estrena de Star Trek a Barcelona es va fer en un modest i mig buit cinema de La Maquinista. La poca gent que hi havia era gent excepcional, persones amb les que no dubtaria fer-m’hi amic. Família. Gent que m’entén, i amb qui possiblement podria mantenir una conversació de debò o sortir de festa els dissabtes. És com la sensació que tenen els del Opus quan entren en un Corte inglés, com els pijos acomplexats quan entren al nou Tastapans de Lleida. Igual, jo era un català al tornar de viatge, un fumador en un cendre, un nen al Xiqui-Park.

El més bonic de tot, és que la pel·lícula és bona. El fet que sorprèn més potser, és que es justifica el re-make. Quelcom que mai havíem vist en cap altra pel·lícula.  I tenint en compte que Star Trek i els viatges en el temps o les dimensions paral·leles van lligats de les mans, tot queda a casa. 

No sé. Jo tinc 38 de febre, però no podia deixar de escriure en exclusiva que la nova Star Trek és brutal i que ja ens mereixíem una bona peli. Espero que en facin més. Ara toca reveure les 6 meravelles del cinema (exceptuant la 5a, on surt el germà d’Spock, innecessària) i gaudir del nostre orgull trekkie amb el cap ben alt. I tot gràcies, qui ens ho anava a dir, de J.J. Abrams.

I els qui no sou fans de Star Trek, doncs …oh benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú!

A %d bloguers els agrada això: